PER A L’ALÍCIA

BARCELONA

dissabte, 26 / setembre / 2009

ALICIA DE LARROCHA (1923-2009)

Que tocava tan bé “Per a Elisa”, entre tantes altres coses difícils i belles. Ara estarà provant algun piano amb la Victoria, discutint temps, sonoritats, desafiant-se en musicalitat per aquell Toldrà mai acabat o recordant, amb tants somriures i tanta serietat a la vegada, aquells no molts però magnífics concerts juntes (el del Hunter College ha quedat preservat per sempre) i fent música plegades, passaran del principi del “Confiado jilguerillo” de Literes al final de “La mort i la donzella” de Schubert. I per espolsar-se la gravetat i l’angoixa es llançaran damunt del “Trípili” o “La tarántula”, que mai no ha picat tant a tantes com a elles.

Fer música juntes. Alícia de Larrocha, l’exacta coetània de Victoria, propera fins i tot per la geografia, pertanyia –pertany, la mort física és un accident i especialment en aquests casos- a aquella mena d’artistes estudiosos, responsables, que estimaven la música i tenien com a última pretensió fer-la gaudir de la millor manera que podien, al servei dels autors, al públic que anava a veure’ls i a escoltar-los. D’altres oripells, aleshores també vigents i fins a cert punt legítims –com abans i encara més avui, ateses les característiques de la nostra societat actual- els interessaven ben poc o gens. A elles que les deixessin amb la seva música.

Era forçós que es trobés amb Victoria, que s’entenguessin artísticament i que forgessin una amistat personal de la que podrien explicar-se moltes anècdotes però que, discretes com eren, segurament preferirien que quedessin en el marc que els correspon, perquè són anècdotes i no pas l’essencial: el piano i el cant. ¡Com gaudia Victoria del que alguns anomenaven “les seves cançonetes” (suposant potser que “Seligkeit” fos menys difícil i important que “Mi chiamano Mimì”) quan tenia davant del piano companys –no pas acompanyants- del seu nivell! Va tenir la sort de tenir-ne molts.

L’Alícia, a més de ser dona, sempre va ocupar un lloc especial. I potser, potser (perquè, ai, no hi són i no els ho podem preguntar: com no se’ns va ocórrer abans? Un pensa, malament, que els grans són eterns. I ho són, però ells també moren i no parlen més) hagin preferit els assaigs més que no pas les gravacions o fins i tot els concerts… Ens consta almenys que Victoria, que es posava seriosa i gairebé muda, en actitud reservada, els dies de concert o de gravació, era feliç –per molt que discutís fins a l’última corxera- en dies d’assaig: eren dies d’eufòria i d’energia. Haver contribuït a fer més bella la vida de Victòria, una mica més alegre, amb algun oasi d’oblit enmig dels problemes, no era un mèrit artístic de l’Alícia (en té tants… no els citarem ara, més que les seves medalles i reconeixements); de la mateixa manera que va fer més feliç la vida de tanta gent que va passar pels seus concerts en viu o enregistrats; és més, és un mèrit de “gran persona” (utilitzem una expressió que la Victoria usava per qualificar la gent, col.legues o no, però quan ho feia no s’equivocava). Hi ha artistes sobirans que ho són encara més per haver sabut ser, al mateix temps, éssers humans als qui un s’alegra d’haver conegut. Representen la nostra espècie davant dels ulls molt més experts que els del moment, siguin els del futur i els d’algun ésser superior (que, si existís, potser ens perdona quelcom per poder exhibir exemplars com aquests). I mentrestant, les dues hauran anat “més amunt de les ales del cant”, rient, treballant, discutint, però sempre amb la música sota el braç i damunt del faristol, i mirant amb el front arrufat la partitura amb ulleres, o potser ja sense elles.

Gràcies, Alícia, i que us divertiu molt totes dues. Us ho mereixeu tant com us mereixeu l’una a l’altra.